De l’antic Odeon de Girona molts gironins i gironines en tindran alguna anècdota. No pas d’haver-hi fet vida a dins ja que fa moltes dècades que el projecte de cafè teatre va anar de cap a caiguda, però sí de les imaginacions, fàbules i comentaris que ha causat aquella finca utilitzada en part i els útims anys pels tallers de fusteria Lladó i cromats Ensesa i que, si no hi ha cap novetat, esdevindrà un restaurant lligat a «König».
En el meu entorn de joventut, que ja havíem enganxat de refiló l’època en què les escales de Sant Domènec eren una heretgia cada cap de setmana amb joves fent ús de l’espai amb llibertat, ens havíem mirat l’antic teatre per explorar si es podria fer un centre social on el jovent pogués programar i organitzar activitats tal i com decidís. Fer-ho arreglar i reivindicar un espai en un moment en què el Barri Vell de la ciutat semblava començar a caminar cap al model de «marca» -i no de veïnatge- que tenim avui en dia. Un projecte que, d’altra banda i quinze anys després, continua essent això: una idea pendent de fer perquè ni les polítiques de joventut ho han volgut prioritzar ni el jovent no ha trobat els mecanismes i les facilitats per fer-ho realitat.
Bé, d’aquest Odeon que sobrevola la imaginació de molts i que ara en sabem que serà un restaurant amb capacitat per a 400 persones n’hem començat a parlar a les xarxes socials en les últimes hores. Alguns expressàvem sentiments de tristesa, indignació i impotència al veure com el patrimoni històric i cultural se’ns escapa de les mans davant l’onada mercantilitzadora i de turistificació que viu el Barri Vell. D’altres compartien aquest sentiment però acceptaven que val més això que res. És un debat que no és nou, el de compartir que és una mala decisió però debatre sobre si ho acceptem o no. No és nou ni en el patrimoni ni en molts altres àmbits malgrat que és profundament pervers perquè parteix de la premissa que «No hi ha alternativa». I això és, ras i curt, fals.
L’actitud de resignació i d’acceptació que només qui té cartera pot decidir el futur dels nostres pobles i ciutats té mil i un exemples que la desmenteixen. Especialment, des de les administracions públiques. Per començar l’experiència dels primers ajuntaments postfranquistes, el 1979, de colors polítics molt diversos, que van creure que la política municipal havia de poder transformar les ciutats en clau pública i, per tant, posant els interessos comunitaris, de la majoria per davant de tot. De fet, molts d’ells van trencar amb la lògica del Franquisme que havia volgut fer creure que el que tocava era deixar fer a les ments «sàvies» i adinerades perquè era l’únic camí i, per tant el millor. A partir del 79, el rumb va canviar i va tenir el seu efecte positiu (amb limitacions) en molts indrets.
És la mateixa idea que em porta a pensar que amb l’Odeon hi podia (i hi pot) haver un projecte alternatiu. Com hi va ser amb el Teatre Arnau a Barcelona. I tant que sí. Segurament un que combini fons públics i privats (o públics de diverses institucions) que busqui com tirar endavant una recuperació cultural, comunitària i veïnal de l’edifici i del patrimoni. Veurem si som a temps d’aconseguir-ho. Com a regidor fa un mes que vaig demanar l’expedient i encara no l’he pogut veure malgrat la llei m’empara. En tot cas, crec que, si més no, hem de poder demanar a l’actual govern municipal dues coses. Per un costat, que faci públiques les gestions que ha fet perquè aquest patrimoni, el de l’Odeon, no quedi en pols del camí. De l’altra, i segurament encara més important, plantejar com actuarem des de l’Ajuntament amb equipaments similars situats al Barri Vell. Penso, per exemple, en antics convents deshabitats que poden tenir usos molt diferents, en clau pública o privada, i que segons el que siguin en un futur transformaran, sens dubte, un barri on, cada vegada, es fa més difícil definir-lo com a tal si es té en compte que barri va lligat a la idea «d’identitat pròpia».
I tot aquest procés, com el del nou Pla Especial del Barri Vell, el podrem fer aprofitant la proposta dels veïns i les veïnes que fa una setmana es a va presentar al Col·legi Oficial d’Arquitectes amb l’activista i urbanista, Ítziar González, al capdavant. Una oportunitat compartida per tots els grups municipals que ens ajudarà, de ben segur, a no saber un dia pel diari que el patrimoni del Barri Vell està en venda.
