Skip to main content
Actualitat

L’extrema dreta visita Girona

By 26 de gener de 2020febrer 11th, 2020No Comments

Per Carles Serra, antropòleg i professor a la UdG

Aquest passat dissabte el Front Nacional de Catalunya ha intentat visitar Girona per fer-hi un acte de propaganda. I dic intentat perquè la pressió de les organitzacions antiracistes i antifeixistes gironines ha permès que el seu discurs de l’odi no disposés d’un altaveu públic per on escampar la intolerància cap al diferent.

Malauradament el Front Nacional actual (creat el 1999 i amb una única regidora) té molt més a veure amb el Front Nacional francès de Marine Le Pen, partit populista d’extrema dreta de caràcter clarament xenòfob i racista, que amb l’històric FNC creat el 1940 per lluitar per la independència i de caràcter netament progressista. Aquest va ser dissolt oficialment el 1990. El seu ideari i les seves propostes estan alineades amb les de la resta de partits que apareixen i s’estan estenent arreu d’Europa i que habitualment són catalogats de racistes i d’ultradreta. Evidentment, cap d’ells se’n considera.

“No sóc xenòfob ni racista sinó francòfil i només demano restablir i controlar les fronteres”, deia Jean Marie Le Pen, fundador del FN. La seva obsessió era la immigració. La seva filla, ara presidenta del partit, a qui se li atribueix més moderació en les formes, manifesta en relació a la immigració: “Això és una ocupació del territori. Cert, no hi ha tancs, tampoc soldats, però és igualment una ocupació”. Ella no es considera racista, ni d’extrema dreta. Vox tampoc.

Aquests partits treballen amb un ideari similar, que modulen en funció del context i les circumstàncies: la immigració com a gran amenaça i la Pàtria indefensa, a l’espera d’algú que faci un pas endavant per a salvar-la; i la convicció que aquest pas no el faran els “partits tradicionals”, ni els “polítics de sempre”, donats al mercadeig, a la corrupció i més disposats a vetllar per les seves pròpies butxaques que no pas pels interessos i les necessitats dels ciutadans. Enfront d’aquests polítics (titllats de buròcrates, covards o corruptes, segons s’escaigui) apareixen ells: íntegres, decidits i valents, disposats a fer el que calgui per defensar la Pàtria i els seus, “els de casa”. Sense complexos, sense pèls a la llengua, sense correcció política, perquè la defensa de la Pàtria no mereix matisos. Aquests discursos  són comuns a la majoria de partits d’extrema dreta europeus, també al del Front Nacional de Catalunya.

Diu Salvini, de la Lega italiana: “Estem amenaçats, està en risc la nostra cultura, societat, tradicions, estil de vida. S’està produint una invasió. Existeix un perill molt real: segles d’història que corren el risc de desaparèixer”. I encara va més enllà Attilio Fontana, president de Llombardia: Itàlia, diu, “no pot acceptar tots els immigrants. No hi cabem tots, així que toca escollir. Hem d’escollir si la nostra ètnia, si la nostra raça blanca, si la nostra societat han de continuar existint o han de ser eliminades”.

Aquests plantejaments són l’expressió del nacionalisme més radical i identitari. Des del seu punt de vista la Nació és “la seva cultura”, és allò que la fa diferent, és un llegat del passat que cal preservar, més que no pas un espai de convivència entre persones diferents que conviuen en condicions d’igualtat. I és exactament el mateix que planteja el Front Nacional català quan afirma que sí, que la nostra Nació està en perill, i que ho està, no pas perquè no sigui sobirana, sinó perquè la llengua, els costums, les nostres tradicions, maneres de ser i de fer es troben amenaçades. “Hi ha un risc evident d’extingir-nos” afirmen alguns dels seus ideòlegs.

És l’expressió del nacionalisme més essencialista. Aquell que vincula la Nació a un patrimoni del passat més que no pas a un present de convivència o a un projecte de futur que entre tots hem de construir i defensar. És el que considera que la integració passa per l’assimilació, entesa per l’absorció de la identitat nouvinguda per part de la “de tota la vida”. Per això des del Front Nacional català s’afirma que “ni la seva cultura, ni la seva llengua és la nostra” (en referència als “espanyols inadaptats” o a la població musulmana que viu a Catalunya). Perquè el “nosaltres” del Front és excloent, no accepta la diversitat. És el mateix “nosaltres” que hi havia en el “primer els de casa” de Plataforma x Catalunya, perquè ni per a PxC ni per al Front Nacional tots som “de casa”. N’hi ha que són i seran sempre estrangers i per això tindran menys drets i les seves expressions culturals no rebran la mateixa consideració que les “autènticament catalanes”. Entre la identitat i la igualtat de drets entre totes les persones, trien la identitat. Com els partits d’extrema dreta d’arreu d’Europa. Entre la prioritat nacional i la igualtat de drets, trien la prioritat nacional i en fan bandera.

Evidentment, tot és més complicat. “No ataquem l’Islam, sinó algunes de les seves interpretacions o algunes de les seves pràctiques”, “No estem contra l’Islam, sinó contra la seva presència a França”, “No estem contra la diversitat, precisament construïm fronteres per a protegir-la”. El FNC també diu que no està contra l’Islam… però fa bandera de la seva oposició a la construcció d’una nova mesquita a Ripoll. Ja se sap: són demòcrates, respecten la diversitat, però a l’hora de la veritat no tothom té dret al mateix tracte.

L’extrema dreta europea és diferent de la de fa setanta anys. Els partits i plataformes que triomfen a Europa han renovat el seu discurs i la seva imatge perquè només una minoria de la població se sent atreta pel feixisme del segle passat. Pocs d’aquests partits estan contra la democràcia o aposten obertament per règims totalitaris. En canvi, però, trenquen amb el principi d’igualtat entre tots els ciutadans, que és la base de la democràcia; i no tenen cap recança a exhibir un discurs fort, contundent, desacomplexat… autoritari. L’extrema dreta ha descobert que pot escampar el seu argumentari excloent sense necessitat de mostrar-se obertament feixista.

El mateix passa amb el racisme: amb molt poques excepcions, els racistes europeus han deixat de parlar de races i han descobert que per a ser racistes (per a defensar allò que volen defensar, per a fer el que volen fer i discriminar als qui sempre han discriminat), no els cal el discurs explícitament racista de mitjans del segle passat. Per això el racisme europeu actual no parla de races, sinó de cultures, d’identitats, de problemes de convivència, de la competència entre nacionals i estrangers… Proposa el tancament de la comunitat (del país, de l’Estat) per protegir-la de les amenaces que venen de fora. Per això es fan forts (el FNC també) en els discursos contra els estrangers. Fins i tot presentant-se com a baluard de la democràcia: venen la seva intolerància contra els intolerants, contra els excessos de l’Islam, contra l’homofòbia d’algunes comunitats, contra, contra, contra… I aquí hi ha el problema, que finalment el que venen és intolerància i fan una caricatura de persones, col·lectius i creences, que finalment només s’associen amb valors negatius i se’n fomenta el rebuig, l’odi, el menyspreu.

Pocs partits es reconeixen obertament com a nazis o feixistes (en això, partits com Alba Daurada a Grècia i Alternativa per Alemanya són una excepció). La majoria de partits i moviments populistes excloents (la forma que adopta l’extrema dreta del segle XXI) neguen que ho siguin. Ho nega el Front Nacional de Catalunya, el Front Nacional francès, la Lega de Salvini, el Partit per la Llibertat dels Països Baixos, el Partit Popular Danès, el VOX espanyol, el Partit dels Finlandesos, els Demòcrates Suecs, el Partit del Progrés noruec, el Vlaams Belang flamenc, el Partit Popular suís… Ja veieu, el bo i millor d’Europa!

Ho neguen tot i defensar l’expulsió de musulmans i el tancament de mesquites (Partit de la Llibertat), la no acollida de refugiats (Alternativa per Alemanya), la reclusió en una illa deshabitada de tots els ciutadans en situació irregular que no es puguin deportar (Partit Popular Danès) i, en general, mà dura contra tot aquell qui no cregui el que ells creuen, ni sigui com ells pensen que s’ha de ser (una mica com VOX, una mica com C’s, una mica com fan tots aquells que ens tenen entre cella i cella).

La República que vull, la vull als antípodes del “Todo por la Patria”; i perquè el cartell que han editat els del Front (amb una mà que s’ofereix a salvar-ne una altra que s’ofega a la Mediterrània) de tan hipòcrita com és, em genera una extrema repugnància. A l’extrema dreta, porti la bandera que porti, se l’ha de rebutjar.